Vivim en una època en què, gràcies als avenços socials i mèdics, l’esperança de vida s’allarga cada cop més. I aquesta equació provoca que augmenti la necessitat de persones cuidadores, que tinguin cura dels que, per edat o per altres circumstàncies, no es poden valer per ells mateixos. Segons dades de l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (Imserso), en els propers anys faran falta al voltant de 300.000 persones dedicades a les cures en l’àmbit professional. Això, en un país de tradició mediterrània, on les cures de la gent gran s’acostumen a assumir des de l’entorn familiar.
Una persona cuidadora és aquella que aporta el suport necessari per tenir cura d’una persona dependent, habitualment gent gran. Aquesta persona pot ser un professional d’aquest àmbit o un voluntari, gairebé sempre un familiar -parella, fill, net…- i en el 83% dels casos del sexe femení. A aquests darrers, se’ls sol denominar cuidadors informals, no professionals, familiars, voluntaris… tot un reguitzell de noms que signifiquen que són persones que miren de fer la feina d’un professional sense tenir ni la formació, ni els recursos, ni el sou d’un professional. Són, sovint, la baula més feble de la cadena. Per això, convé tenir l’ajut de professionals, ni que sigui de manera parcial, per no cremar els voluntaris.
Sigui professional o voluntari, el cuidador ha de tenir en compte diversos aspectes en relació amb la persona dependent:
En el cas dels cuidadors professionals, a totes aquestes tasques si han d’afegir responsabilitats més concretes per a les quals es requereix formació:
Com es pot veure, tot això és una feinada, pràcticament sense horaris, i que, a més, s’ha de fer en combinació amb la cura emocional de la persona cuidada. Aquí hi juguen un paper important la capacitat d’empatia del cuidador i la preservació, sempre que sigui possible, dels gustos i preferències de la persona dependent.
Per tot plegat, fer de cuidador és una tasca sotmesa a una pressió molt important, sobretot psicològica. I en el cas dels cuidadors voluntaris encara més, si no s’aconsegueix evitar que sigui una responsabilitat de 24 hores al dia i set dies a la setmana. És bàsic trobar una fórmula per garantir períodes de descans per a aquests voluntaris, perquè no pateixin sobrecàrregues físiques i emocionals. Aquí és on poden intervenir solucions a temps parcial amb cuidadors professionals que puguin fer-se càrrec de les tasques més feixugues o amb més càrrega de responsabilitat.
La tasca dels cuidadors rep cada any un reconeixement en forma de Dia Internacional de les Persones Cuidadores. Se celebra el 5 de novembre des de l’any 2014.
