Amb freqüència, les persones cuidadores de pacients dependents se senten fatigades, impotents, i acaben desenvolupant alguna afectació de l’estat d’ànim. És essencial que el cuidador aprengui a cuidar-se i, per això, és important demanar ajuda quan es necessita i buscar espais per a un mateix.
Determinades malalties no afecten només la persona que les pateix, sinó que també són un mal amb conseqüències físiques i psicològiques per a tots els qui l’envolten i la cuiden. En aquest sentit, l’anomenada síndrome del cuidador fa referència a les persones que pateixen un desgast físic i mental derivat de la cura continuada i constant del malalt, com en el cas de patologies mentals o degeneratives.
A Espanya, per exemple, en el 80% dels casos, l’atenció directa i les cures que requereixen les persones amb Alzheimer recau en la família. Els familiars es responsabilitzaran d’atendre l’ésser estimat, que, a mesura que avanci la malaltia, cada vegada serà més dependent. Tota aquesta exigència deriva en un estat d’esgotament anímic, tant físic com emocional.
Moltes persones cuidadores presenten símptomes d’ansietat o depressió i es veuen obligades a dedicar menys temps a la seva pròpia vida (fills, amics, parella, feina…). Les circumstàncies fan, per tant, que la cura d’ells mateixos passi a un segon pla.
Els cuidadors, a més, s’enfronten amb unes responsabilitats que, amb el pas del temps, es tornen més exigents. Per això, no és estrany que entre un 85% i un 90% dels cuidadors pateixin el mal del cuidador o la síndrome del cuidador cremat.
En aquests contextos és normal que l’estrès i les emocions continuades derivin en ansietat, apatia i fins i tot mal de cap o alteracions del son. La presència d’algun d’aquests símptomes és l’indici principal d’aquest mal.
Aquests són els símptomes més habituals:
Moltes vegades, els cuidadors pensen que no estan atenent prou els éssers estimats o es veuen forçats a abandonar la rutina familiar. Tot això són senyals que cal alertar com més aviat millor i, sobretot, intentar prevenir des del primer moment.
És important, a més, que els cuidadors disposin d’informació sobre la malaltia amb la qual s’enfronten. Han de conèixer la seva evolució, els símptomes i els canvis que pot patir el pacient. D’aquesta manera, els serà més senzill reconèixer i gestionar cadascuna de les emocions que es vagin generant en l’entorn familiar.
Però, sens dubte, el més vital és que el cuidador aprengui a demanar ajuda quan la necessiti i que busqui espais per a l’autocura. És important aprendre a delegar i que una persona que cuida els altres recuperi la seva identitat, més enllà d’aquest rol, i que aprengui a relaxar-se, divertir-se, etc. És indispensable que el cuidador aprengui a cuidar-se.
Una opció molt positiva per millorar aquesta sobrecàrrega l’ofereixen els grups terapèutics per a cuidadors. En aquestes sessions s’aprèn a comprendre la malaltia i a conviure-hi, i es poden compartir les emocions amb altres persones que es troben en la mateixa situació.
Amb tot això podem valorar que tenir cura de les persones depenents en el propi entorn familiar és en la nostra cultura una situació molt habitual, i això té molts aspectes positius per la nostra societat, però també en te de negatius. Alguns d’aquests aspectes negatius son el derivats del mal de cuidador i per tal de prevenir-los és molt important ser conscients de que per cuidar d’altres persones, els familiars que cuiden també s’han de cuidar.
Quique Gómez
Psicòleg centre mèdic Atlàntida
