La llengua de signes és visual i gestual i té una gramàtica pròpia que permet a les persones sordes expressar sentiments i opinions, parlar i participar plenament en la societat.

La sordesa és una discapacitat que genera molts problemes de comunicació i aprenentatge per a les persones que la pateixen. Les persones sense capacitat auditiva poden superar aquests obstacles gràcies a un llenguatge propi que és més senzill i intuïtiu del que la societat es pensa.

La llengua de signes és la llengua natural de les persones sordes. Se’n desconeix l’origen, però hi ha diverses teories que afirmen que la seva aparició és anterior a les llengües orals, ja en la prehistòria.

Es caracteritza per ser visual, gestual i espacial, i té una gramàtica pròpia que compleix les mateixes funcions que qualsevol altra llengua. Gràcies a aquest llenguatge, les persones amb problemes auditius es poden expressar entre elles, i també els facilita la comunicació amb persones oients.

És a dir, la llengua de signes facilita el desenvolupament lingüístic, social i afectiu d’aquestes persones i els permet viure una inclusió social. Tot i que la realitat és que, actualment, és difícil trobar persones alienes a la comunitat sorda que manegin aquest llenguatge.

Trencant els tabús

Com moltes llengües minoritàries, les llengües de signes han estat molt de temps marginades i relegades a l’ús personal. Ara, el seu ús transcendeix cada vegada més àmbits i contextos socials i és habitual, per exemple, veure intèrprets de signes a la televisió o en alguns actes socials i polítics.

De fet, a Espanya ja hi ha una norma que regula i proporciona l’acompanyament d’un intèrpret en llengua de signes perquè persones amb discapacitats auditives puguin anar al metge, a judicis, a fer tràmits oficials, etc.

Curiositats de la llengua de signes

La llengua de signes té una estructura gramatical pròpia, vocabulari, formalismes, funcions sintàctiques… És a dir, es tracta d’una llengua molt rica i amb la qual una persona sorda pot expressar qualsevol idea que necessiti i vulgui transmetre.

Entre algunes de les característiques, destaquen que:

• Fa servir el canal visual i gestual, a diferència de les llengües orals, que fan servir l’auditiu i l’oral.
• Els moviments es fan amb les mans, els braços, el tronc i el rostre.
• La mà és el membre que es fa servir més, i cal tenir en compte que si la persona és dretana la mà dreta serà la dominant i l’esquerra l’auxiliar. Si la persona és esquerrana, al revés: la mà esquerra serà la dominant, mentre que la dreta serà l’auxiliar.
• Fa servir, a més, l’espai i la simultaneïtat amb significat lingüístic.
• Els gestos també poden ser tàctils, fets al palmell de la mà, per comunicar-se amb persones sordcegues.
• L’expressió de la cara també és molt important. Les persones sordes són més expressives que les persones oients, i és que l’expressió farà que les seves idees s’entenguin millor.
• No és mímica ni tampoc un llenguatge universal. Cada país pot tenir una o diverses llengües de signes.
• A Espanya, se n’han reconegut oficialment dues: la llengua de signes espanyola (LSE) i la llengua de signes catalana (LSC).
• La llengua de signes no transmet cadascuna de les lletres de l’alfabet, sinó que cada paraula té un signe corresponent propi. Fins i tot, hi ha signes específics per parlar de llocs, marques i empreses concretes.

Com comunicar-se amb persones sordes?

Hi ha certes pautes bàsiques si, una vegada après el llenguatge de signes, volem comunicar-nos amb persones amb discapacitat auditiva.

1. No s’ha de cridar. Quan es crida, l’expressió facial s’endureix i pot provocar que el missatge s’interpreti malament.
2. Vocalitzar a ritme normal. Si es vocalitza massa ràpid o massa lent, es dificulta la tasca de llegir els llavis.
3. Cridar l’atenció tocant l’espatlla. Una persona sorda es pot espantar si la toca algú –que no ha sentit arribar– bruscament. La millor opció és tocar-li suaument les espatlles.
4. No menjar o tapar-se la boca mentre s’està parlant. És un aspecte bàsic, però que moltes vegades s’oblida.
5. No moure’s de manera brusca. Si la persona que parla amb una persona sorda s’ajup, gira el cap, gesticula molt… el que farà és dificultar la lectura labial o la visualització de la llengua de signes.

Dr. Carles Rabassa
Centre mèdic Atlàntida