En un món com el nostre, on la immensa majoria dels estímuls i la informació ens arriben pels ulls o per les orelles, ser sord o cec és un hàndicap. Però ser les dues coses alhora, és un repte encara més gran. I més si tenim en compte que totes les associacions que apleguen les persones sordcegues a Catalunya coincideixen en una cosa: no hi ha dos sordcecs iguals. Això fa que l’abordatge de cada cas hagi de ser forçosament individualitzat.
La incidència de la sordceguesa no està quantificada i no es disposa d’un cens de persones que conviuen amb aquesta realitat. Perquè el primer problema és definir-la. Els experts expliquen que no és simplement la suma de la sordesa i de la ceguesa, sinó que consisteix en la pèrdua combinada de les dues capacitats sensorials pràcticament alhora.
En aquest punt, es diferencien dues categories de sordceguesa:
En els últims anys, a causa de l’allargament de l’esperança de vida, s’ha definit una altra categoria -un subgrup de la sordceguesa adquirida-, que inclou totes les persones que perden totes dues capacitats a causa de l’envelliment. Aquest subgrup és el que més augmenta.
La sordceguesa, tant la congènita com l’adquirida, pot ser deguda a múltiples factors i s’han descrit més de 80 quadres clínics com a causa: des de tumors cerebrals fins a meningitis i síndromes diversos. I també, és clar, poden ser fruit d’algun traumatisme o lesió.
És evident que la sordceguesa és una característica altament discapacitant i que provoca que les persones afectades siguin força dependents. Però cadascuna en un grau diferent: no és el mateix ser sordcec de naixement -els estímuls de l’entorn t’arriben exclusivament per la resta de sentits- que quedar-s’hi més endavant, quan la persona ja té cert coneixement del món. Tampoc és el mateix conservar una porció d’un o de tots dos sentits, que es pot potenciar amb ajudes tècniques i altres mètodes, que haver-los perdut completament.
Per això, les associacions de persones sordcegues ofereixen diverses recomanacions per relacionar-nos amb elles: