El 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va catalogar l’abús dels videojocs com un trastorn present a la nostra societat.
La quantitat de videojocs al mercat, els múltiples dispositius tecnològics disponibles i la psicologia del consum que hi ha darrere seu han fet que els videojocs s’hagin posicionat com un dels passatemps favorits, fins i tot únic, dels adolescents. Aquest auge de varietat i accés ve acompanyat d’un problema social nou, la dependència als videojocs.
Perquè una cosa es consideri addictiva s’han de complir uns criteris essencials:
Tot i que les causes, símptomes i tractaments posteriors poden ser diferents del que estem acostumats, com ara les drogues o apostes, tots coincideixen en el reforç del sistema de recompensa del nostre cervell.
Els videojocs alteren aquesta via de recompensa a través del seu disseny, ja que recompensen el jugador amb regals, nous reptes o noves dimensions del joc en completar proves i reptes. A més, aquest curs de recompenses ve marcat per una corba de dificultat que fa que cada cop sigui més difícil avançar, però també s’aprengui el joc a nivell expert. És per això que aquesta dinàmica de dificultat, recompenses i entrenaments atrapa el jugador aconseguint que el joc ocupi els seus pensaments mentre no està jugant, pensant que durant aquest temps podria estar practicant, millorant i aconseguint les recompenses.
És comú que les persones que depenen del videojoc deixin de banda activitats de la vida diària, provocant una alteració en la seva rutina o en els seus compromisos. La principal alteració és que sacrifiquin hores de son, altres ocis, hores de relacions intersocials amb amics i família o fins i tot hores reservades per a la higiene i cura autopersonal.
La persona dedica aquesta quantitat d’hores al joc i està tan centrada en la partida o repte que pot no adonar-se del temps que porta jugant. Amb el pas del temps pot fins i tot treure importància a la quantitat d’hores, que una persona no dependent veuria com a excessives.
És un dels factors claus, la persona deixa de banda les relacions interpersonals i es tanca a crear-ne de noves, ja que s’aïlla, normalment a la seva habitació, a jugar. Tot i així, les persones dependents poden negar-ho argumentant que tenen relació amb les persones amb qui juga, ja que molts dels videojocs són en línia o multijugador, és a dir, connecta diversos jugadors en una mateixa partida, permetent que formin equips i puguin conversar entre ells.
La quantitat d’hores que dedica la persona a jugar es veuen reflectides en els resultats acadèmics ja que se sacrifiquen hores d’estudi i de deures, a més d’un bon descans, alimentació i rutina saludable.
Finalment, si vosaltres o algú proper es troba en aquesta situació, no oblideu demanar ajuda a professionals, psicòlegs, pediatres, l’escola… i tingueu en compte que no tot el consum de videojocs porta a una dependència.
Si bé estan dissenyats perquè no es deixi de jugar, la solució no és prohibir-ne l’ús total, sinó que hem de ser conscients de les diferències entre ser un passatemps o ocupar tot el nostre temps, amb un risc d’abús i que pot generar dependència en perfils més vulnerables.
Paula Martinez, equip de Psicologia de Dependentia
